Museu fundat el 1876 per Francesc Santacana i Campmany (1810-1896) i continuat pel seu nét, Francesc Santacana i Romeu (1883-1936), que el va anomenar L’Enrajolada. Està instal·lat en la que era la seva casa pairal de l’aleshores carrer d’Anoia.
La configuració de la casa està molt lligada al desenvolupament del projecte de museu i a la darrera etapa de la vida del seu fundador, així com al relleu protagonitzat per Francesc Santacana i Romeu, el qual va ampliar l’extensió del museu després del tancament de la farmàcia del seu pare (1905) i va dissenyar la nova façana de l’actual carrer de F. Santacana (1916).
Francesc Santacana i Campmany va recopilar a casa seva restes de palaus i edificis religiosos antics, mogut per un idealisme romàntic. El fundador va identificar-se amb un corrent del segle passat, el natzarenisme català, que revaloritzava l’art medieval i en concret l’art gòtic. També va reunir un conjunt de pintures, realitzades per ell mateix, o per artistes amb qui va coincidir mentre cursava estudis d’art a l’Escola de Nobles Arts de la Reial Junta de Comerç de Barcelona, o amb els quals va entrar en contacte posteriorment: Pau Rigalt, Lluís Rigalt, Agustí Rigalt, Marià Fortuny, Damià Campeny, Claudi Lorenzale i Pelegrí Clavé, representants de l’escola natzarena o importants paisatgistes.
L’Enrajolada també conté materials que provenen d’excavacions arqueològiques, realitzades segurament pel mateix Francesc Santacana a Martorell i les seves rodalies, i cal relacionar-ho amb l’expansió del concepte d’arqueologia com a recerca d’antiguitats.
Els diferents elements de la col·lecció van ser instal·lats en el museu de manera que recuperessin la seva funció original: peces arquitectòniques a les façanes del jardí o a l’interior de la casa (finestres, portes, capitells, mènsules…), rajoles formant arrimadors, etc. Per l’època es tractava d’un criteri museogràfic prou avançat i era un lloc molt visitat pels excursionistes i viatgers del segle XIX.
El Museu conserva també part del mobiliari de la casa, una col·lecció discogràfica, fotografies d’època i elements decoratius com rellotges, ventalls, floreres, capelletes de marededéus, etc.
Fill de l’hisendat i comerciant Jaume Santacana i Soler, batlle i president de la Junta de Defensa durant l’ocupació de Martorell pels francesos el 1810. Va ingressar a l’Escola de Nobles Arts de la Junta de Comerç a Barcelona (posteriorment l’escola de Llotja) el 15 de setembre de 1828, la qual cosa li va permetre entrar en contacte amb alguns artistes reconeguts perquè eren els seus mestres o alumnes de l’Escola. No sabem quan va finalitzar els estudis, però tenim constància que el curs 1832-1833 encara hi era. Al Museu es conserven molts dibuixos, aquarel·les i olis de la seva època d’estudiant.
Entre 1854 i 1858 Santacana es va reunir a casa seva amb Fortuny, Caba, Moragas, Lorenzale i “altres fervorosos de la bellesa plàstica”. Anualment també es trobaven a Martorell una colla d’amics que s’autodefinien com “los infatigables amigos de la verdad”, integrada per l’escultor August Ferran; l’arquitecte Josep Oriol Mestres; els pintors Lluís Rigalt i Ferran Ferrant; l’escriptor i polític Bonaventura Carles Aribau; el director de la Biblioteca Municipal de Barcelona, Joaquim Roca; el polític Francesc Pi i Margall; l’escenògraf Frederic Lucini i l’escriptor i periodista Francesc Miquel i Badia.
El 1855, amb motiu de les festes de la Proclamació del Dogma de la Immaculada Concepció de Maria, Santacana i Fortuny van dur a terme dos projectes molt similars de decoració efímera: la decoració de l’església de Santa Maria de Martorell i la de Sant Agustí de Barcelona.
En el seu quadern de viatge (vers 1875), el pintor Pelegrí Clavé va anotar de la seva visita a Martorell que a Francesc Santacana li agradava convidar als seus amics a casa seva per “pintar vistas”, que era un “verdadero buzo para encontrar antigüedades”, que tenia més de sis mil rajoles molt interessants i molts capitells i que li havia mostrat el dibuix del Museu Arqueològic on tenia previst reunir les nombroses “relíquies” recollides.
L’any 1876 va ser nomenat “corresponsal” a Martorell de la Comissió Provincial de Monuments de Barcelona.
Francesc Santacana va tenir un únic fill del seu matrimoni amb Eulàlia Carreras i Pahissa, Lluís (1848-1905), farmacèutic de formació, llicenciat el 1876 i en actiu fins a la seva mort (1905).
Malgrat que es va definir durant tota la seva vida com a “pintor” –i en algunes ocasions com a “hisendat i artista”-, la seva obra pictòrica és escassa i poc coneguda. La seva qualitat humana i artística la coneixem en la creació del seu museu, que també és testimoni de la seva especial dedicació a l’arqueologia i a la valoració de les restes de l’antiguitat.
Nét de l’anterior. Va estudiar la carrera de medicina a la Universitat de Barcelona, tot i que només la va exercir puntualment. Com a defensor de l’ideal cooperativista, especialment en el sector de la viticultura, es va dedicar activament a propagar-lo mitjançant escrits, conferències i mítings. Va participar en la fundació de la Unió de Vinyaters de Catalunya (1910), de la qual va arribar a ser president. També ho va ser de la Confederació de Viticultors d’Espanya i de la Unió de Sindicats Agrícoles de Catalunya (1931). Va ser sotspresident de Francesc Macià en la Comissió Assessora d’Agricultura de la Generalitat (1931) i també regidor de Subministraments de l’Ajuntament de Barcelona (1935). A Martorell va fundar el Sindicat Vitícola Comarcal de Martorell (1917), que va tenir una gran influència econòmica a la comarca, i va ser-ne el president durant setze anys.
Sensibilitzat per la tasca feta per l’avi i molt unit a ell, va continuar el procés de la realització del Museu. Va dur a terme la publicació d’un catàleg il·lustrat el 1909, en català i francès, i un altre l’any 1929 en castellà, francès i anglès.
Va morir a Martorell víctima de la intolerància revolucionària de 1936.
La ceràmica, i en especial les rajoles, configuren el fons més important d’aquest Museu. De rajoles n’hi ha de diferents èpoques, procedències i tipus, de forma que pràcticament tota la història de la rajoleria es troba a les parets de la casa. Cronològicament cal situar-les entre el segle XIV, en què l’ús de la coberta d’estany marca l’inici de la ceràmica decorada, i el primer terç del segle XX. Aquestes rajoles, en origen, cobrien paviments o decoraven murs, i a L’Enrajolada les trobem emmarcades com un quadre o enganxades a la paret, on en ocasions formen arrimadors. Les tècniques decoratives més emprades són l’estergit, la trepa, la corda seca, l’aresta i la mà alçada.
Tipològicament hi trobem: rajoles gòtiques de paviment (catalanes i valencianes); de corda seca o d’aresta hispanoàrabs (andaluses i aragoneses); rajoles blaves i policromes de Talavera; rajoles blaves i policromes andaluses; rajoles bicolors catalanes; rajoles policromes de mostra, de dibuix tancat, d’oficis (catalanes) o de gènere (valencianes), i composicions (plafons de sants, paisatges, floreres i escenes historiades) de diverses cronologies.
Completen la col·lecció de ceràmica un conjunt de peces de forma, entre les quals destaquen els plats de reflexos metàl·lics; els plats, escudelles i marcelines de ceràmica blava catalana; els plats de Manises i Ribesalbes; uns gibrells de Terol; els pots de farmàcia blaus catalans, i algunes escultures de porcellana, entre d’altres. De peces d’autor, el Museu disposa d’exemplars de Josep Guardiola i Bonet (1869-1950).
Integren aquest conjunt més d’un centenar de peces de procedències i estils diversos. La majoria estan reinstal·lades en diferents façanes i dependències de la Casa Museu, on compleixen una funció similar a la que tenien en origen. Moltes provenen de Barcelona, dels convents del Carme, Nostra Senyora de Jerusalem, Sant Pere de les Puelles i Santa Caterina; de l’església de Sant Miquel, la catedral, Santa Maria de Jonqueres, el Palau Menor, la Casa Gralla, la sala del Trentenari de l’Ajuntament, les torres de Canaletes i el portal de Mar del Pla del Palau. També es conserven elements de Poblet, Montserrat, Santa Maria de Ripoll, Gelida i d’alguns indrets de Martorell com Sant Genís de Rocafort, Santa Margarida i l’ermita del Pontarró.
Està integrat per dibuixos, olis, aquarel·les, escultures, fotografies, estampes i gravats. Es conserva un nombrós conjunt d’obres probablement procedents dels estudis del propi fundador a l’Escola de Nobles Arts de la Reial Junta de Comerç de Barcelona. També n’hi ha de realitzades pels seus companys de classe (Claudi Lorenzale, Lluís Rigalt, etc.) o per alguns dels seus mestres (Damià Campeny, Pau Rigalt), així com per alguns artistes amb els quals va mantenir algun tipus de contacte (Marià Fortuny, Agustí Rigalt).
El mobiliari existent és el que va quedar a la casa després de l’adquisició de l’edifici i les seves col·leccions per part de la Diputació de Barcelona. Es conserven nombroses caixes de núvia, alguns armaris, arquimeses, escriptoris, taules, calaixeres i consoles, una gran quantitat de cadires, diversos conjunts de butaques i sofàs i un parell de llits. A més, per tota la casa es poden trobar elements decoratius com ventalls, rellotges, floreres, capelletes, llums d’oli, un gramòfon i un baròmetre de mercuri.
La col·lecció Faraudo està integrada per 329 peces de diferents tipus de factura catalana o valenciana. Va arribar a L’Enrajolada el 1966 procedent de Barcelona. Aquest conjunt va pertànyer al militar i erudit Lluís Faraudo i de Saint-Germain (Barcelona, 1867-1957) que el va llegar al Museu d’Art i Arqueologia de Barcelona l’any 1922, segons les actes de la Junta de Museus.
Cal destacar-ne la rajola de la llebre decorada en verd i manganès; les rajoletes de reflexos metàl·lics; les rajoles, alfardons, rajoletes i peces de formes diverses decorats en blau; els socarrats en relleu o en blau; les rajoles d’oficis de la sèrie de la margarida, i el conjunt de rajoles “estil Manises” dels “adelantos del sigle XIX”, dissenyades per Ramon Casas, promogut per la revista Pèl & Ploma.
Dins de les peces de forma cal destacar: plats (blaus i reflexos metàl·lics; blaus catalans d’orles diverses, de la corbata, de la ditada, de transició, d’orla negativa, de Poblet, de la botifarra, d’influència de Savona i d’influència francesa; catalans policroms, de Banyoles); escudelles (de reflexos metàl·lics, blaves); pots de farmàcia, gerres o alfàbies; un tinter; un saler; una pica beneitera; un recipient per a la mel de reflexos metàl·lics; una mesura amb l’escut de Barcelona, i una gerra amb tapa i dues anses decorada amb l’escut de Barcelona, obra de Josep Aragay (1915).
L’Enrajolada, Casa Museu Santacana només pot visitar-se mitjançant visita guiada i és necessari realitzar reserva prèvia trucant al 93 774 22 23 o contactant a museus@martorell.cat.
Trobareu els preus, descomptes i gratuïtats a l’apartat ‘Informació’ dins la pestanya ‘Reserves i tarifes‘.
Altres dades:
Adreça: C/ de l’Aigua, 1, 08760, Martorell
Horaris: Prèvia reserva
Telèfon directe de contacte: 93 774 22 23