El Muxart Espai d’Art de Martorell ha inaugurat aquesta tarda La fàbrica transparent, una exposició comissariada per Marc Villanueva Mir sobre relació entre el treball i el joc. Reflexiona sobre com l’economia digital està transformant la nostra percepció del temps productiu, l’oci i la vida quotidiana. La mostra reuneix vuit peces de creadors i creadores contemporanis que, a través del vídeo, la instal·lació, els videojocs, els objectes i altres formats, qüestionen els límits cada vegada més difusos entre treballar i jugar.
El punt de partida de l’exposició és una de les primeres seqüències de la història del cinema: La sortida dels obrers de la fàbrica Lumière, rodada el 1895 pels germans Lumière davant de la seva pròpia fàbrica. La imatge d’un grup de treballadores sortint del recinte industrial serveix com a contrapunt a una realitat contemporània en què les fronteres entre l’espai laboral i el temps d’oci són cada vegada menys clares.
“És una exposició que explora la relació controvertida que hi ha entre treballar i jugar”, explica el comissari Marc Villanueva. La mostra contraposa “el temps productiu, que és el temps de la feina, amb el temps considerat com a temps d’oci, el temps improductiu o, al final, el temps de la nostra llibertat”. Segons Villanueva, aquesta tensió pren una nova dimensió en l’actual economia digital, en què activitats aparentment vinculades a l’entreteniment també poden generar valor econòmic.
La fàbrica transparent subratlla el paper de les plataformes digitals i els videojocs. “El temps que hauria de ser el temps d’oci moltes vegades ens el passem connectats a plataformes o generant dades, que no deixa de ser una manera encoberta de treballar”, assenyala el comissari. “Com és possible que estiguem vivint en un món en què, tot i les tecnologies que tenim cada vegada més sofisticades, en comptes de tenir més temps lliure sembla que cada vegada en tinguem menys?”, planteja.
Del treball industrial a la fàbrica digital
El títol de l’exposició remet a la recerca d’Octavi Comeron sobre art i postfordisme i estableix un diàleg entre la fàbrica industrial i els nous espais digitals de producció. La mostra parteix de les formes de treball pròpies del model industrial —la repetició, la cadena de muntatge, la disciplina del temps i la mecanització del cos— per observar com algunes d’aquestes lògiques reapareixen avui en activitats associades al joc, les xarxes socials i les plataformes digitals.
Aquesta connexió té una especial rellevància a Martorell, “una ciutat amb una presència industrial i obrera molt potent i això és una de les coses que també ens motivava a explorar”, explica. La proposta vol establir un pont entre la memòria del treball industrial i les formes de relació amb el temps i la tecnologia de les generacions més joves. La mostra no vol limitar-se a contraposar passat i present, sinó plantejar un diàleg entre les dues realitats.
Vuit peces per mirar, jugar i qüestionar
La fàbrica transparent “té molt d’humor i ironia, amb una manera de tractar els temes que es plantegen molt juganera”, apunta Villanueva, qui exposa Quan sortim de l’institut s’encenen els llums. Un vídeo en què alumnes de l’Institut Maria Espinalt de Barcelona expliquen les seves experiències com a jugadors de videojocs.La peça mostra com les rutines, encàrrecs i recompenses dels universos virtuals poden assemblar-se a dinàmiques pròpies del món laboral, i posa en qüestió la frontera entre jugar i treballar.
La instal·lació Diari de fàbrica, de Marta Azparren, recupera la memòria corporal de dues extreballadores del sector tèxtil i connecta els seus gestos repetitius amb les noves formes de treball i oci. L’artista trasllada aquests moviments a una planxa d’acer, generant un gravat acumulatiu que converteix en rastre físic i sonor la repetició pròpia del treball en cadena.
La proposta de Roc Parés, Laboratori proletari, porta aquesta reflexió al terreny del videojoc. El visitant ha de controlar un personatge que corre entre obstacles a través d’eines de treball, en una experiència interactiva que converteix el cos de l’usuari en part de la peça. Un sistema de visió per computadora registra i projecta els moviments dels participants, introduint també la qüestió de la monitorització constant de l’activitat digital.
A l’altre extrem, Sobre perder el tiempo, de Raquel Friera, convida precisament a no fer res. La instal·lació audiovisual, de vuit hores de durada —l’equivalent a una jornada laboral—, mostra un actor que es dedica a “perdre el temps”. Els visitants poden estirar-se sobre uns coixins i observar el vídeo, en una proposta que qüestiona el valor que atribuïm al temps quan aquest no és productiu. La proposta convida a “passar-nos una estona, molt còmodament, deixant passar el temps i no produint o no generant valor durant aquell temps”.
La mostra incorpora també una peça d’Ezequiel Soriano que utilitza la Intel·ligència Artificial (IA) per imaginar una continuació de l’univers de Harry Potter a Martorell. El recurs serveix per reflexionar sobre els usos de la IA, i sobre la tendència a personalitzar i adaptar els continguts culturals a l’experiència individual. El resultat, en forma de llibre, es pot consultar dins l’exposició.
