Al Muxart Espai d’Art i Creació Contemporanis s’inaugurarà aquest divendres, 27 de juny, a les 19.30h, l’exposició fotogràfica No binari, de l’artista visual Gloria Cruz. La mostra es podrà visitar fins al 21 de setembre i reflexiona sobre la construcció de gènere, la performativitat, la llibertat i la identitat a través d’una sèrie d’imatges evocadores que trenquen amb la dicotomia tradicional home-dona. Durant l’acte d’obertura, l’autora oferirà una visita comentada per les obres, aprofundint en els processos creatius i conceptuals que han donat forma al projecte.
No binari es construeix a partir de quinze tableaux vivants, dramatúrgies fotogràfiques creades i escenificades a la colònia tèxtil de Can Bros, a Martorell. L’artista hi combina escenografia i fotografia per donar lloc a un univers visual que interpel·la l’espectador i convida a reflexionar sobre les identitats no normatives. Aquesta proposta es presenta com una fusió entre memòria i actualitat, i planteja un diàleg obert sobre realitats sovint silenciades, però cada cop més presents en el debat social contemporani.
L’exposició es podrà visitar en horari de dijous i divendres, de 17.30 a 20.30h, i dissabtes, diumenges i festius (15 i 16 d’agost i 11 de setembre), de 10.30 a 14.00h.
L’exposició es diu ‘No Binari‘. Per què aquest títol?
Una cosa binària és una cosa que és una o l’altra. O zero o u. I jo volia qüestionar aquest sistema tan ortodox. Volia parlar més enllà del codi binari, del que és ser una dona o un home, perquè la societat és molt més diversa. Aquesta manera de pensar tan rígida ha imperat durant molt de temps, i jo la volia posar sobre la taula. I com que la fotografia té aquesta gran capacitat de transformació social, volia parlar-ne a través d’imatges.
Què és una persona no binària?
Una persona no binària és algú que no s’identifica plenament amb el gènere masculí ni amb el femení. És una persona que autogestiona el seu gènere de manera molt personal. N’hi ha que no són ni dones ni homes. Això és molt íntim, molt intern.
Quan vas decidir que faries una exposició sobre aquest tema?
És un tema que sempre m’ha interessat, des d’un punt de vista personal. Des de petita em feia preguntes. Recordo sentir acudits que no deixaven bé certs col·lectius, i jo pensava: “Per què?”. Tenia clar que les persones són absolutament diverses, i que tot ha de tenir cabuda. Que el binarisme no pot ser una excusa per menysprear el que no hi encaixa. I vaig pensar que volia parlar d’això.
És complicat parlar-ne amb imatges si no hi poses dramaturgia. Soc molt teatral a l’hora de construir escenes. Cada imatge és una història, amb el format de tableau vivant. Com si fossin actors congelats que et miren, que t’interpel·len. Volia treure aquestes narratives diferents a la superfície.
Quan ha durat el procés de creació de la mostra?
Uns dos anys, perquè m’agrada treballar a llarg termini. Al principi tens una idea, però després creix moltíssim a mesura que s’hi afegeix gent. Al final, un projecte és el resultat de molts “sí” i alguns “no”. També he tingut alguns “no”, però això t’empeny a buscar solucions. Hi han participat moltes persones.
Pel que fa a la localització, l’Ajuntament de Martorell va ser molt receptiu. Quan vaig presentar el dossier a Cultura, ja em van dir que donaven suport a la proposta, tot i que encara no havien vist cap imatge. Em van oferir fer-ho a Can Bros, que és una antiga fàbrica tèxtil amb unes finestres enormes, amb llum natural, ideals per fotografiar. A més, em quadrava perfectament amb el concepte.
A l’exposició tractes diverses temàtiques. Comences amb el VIH als anys 90.
Sí. Aquesta és la primera imatge. Però vull deixar clar que no és una exposició trista. Parlo de temes durs, però no des de la desesperança. Hi ha molta llum, molt d’orgull. Els models et miren, et parlen. Aquesta primera foto parla de l’impacte del VIH en els 90, quan la por i l’estigma eren enormes. Moltes criatures es van quedar traumatitzades. Hi havia gent que no podia dir que el seu net tenia VIH. A la sanitat pública hi havia metges que s’acollien a l’objecció de consciència per no tractar-los. Va ser dramàtic. Molta gent jove va morir.
També tractes la privació de llibertat.
Fins l’any 78, la “Llei de Vagos i Maleantes” permetia empresonar persones per la seva orientació sexual. A Fuerteventura hi havia una presó anomenada Tefía on enviaven homosexuals, travestis, treballadores del sexe… L’estat espanyol ho disfressava davant d’Europa dient que eren “granges agropecuàries”, però eren presons terribles. Hi havia gana, treballs forçats, violacions…Un autèntic horror.
I el ‘cruising’?
És una altra imatge. La gent del col·lectiu es veia obligada a trobar-se en espais amagats, com lavabos públics, per poder tenir relacions afectives i sexuals. Perquè els hi anava la vida, literalment. Eren víctimes d’un sistema duríssim.
També hi ha una imatge sobre la censura. Com l’evoques?
És molt teatral i simbòlica. Hi apareix un senyor amb un cap de cérvol dissecat, i altres figures que intenten fer perdre l’equilibri als censors. Els censors de l’època eren molt ortodoxos, però també molt curts de mires. No sempre entenien què censuraven i era fàcil fer-los caure en contradiccions.
Què és el ‘white power’?
És una imatge inspirada en el black power. Recordes aquella imatge mítica de John Carlos aixecant el puny a les Olimpíades de Mèxic del 1968? Doncs aquí hi ha criatures que aixequen el guant blanc, reivindicant el seu espai, el seu dret a créixer en entorns segurs. A la imatge hi ha tres pòdiums i totes les criatures estan al número 1. Són imatges molt simbòliques.
Parles també de les tradicions, tot afirmant que algunes son excloents. Per què?
Les tradicions ens lliguen als nostres orígens, però també poden ser molt excloents. És important revisar-les per veure a qui deixen fora i per què.
Com representes la subrogació d’embaràs?
Amb una parella de nois homosexuals. Sí que és veritat que en el nostre país no està permesa. Jo tampoc hi estic d’acord, personalment, perquè al final van a països pobres on les persones estan venent una criatura per necessitat, i això no és un acte lliure.
Una altra de les fotografies encarna la diversitat. De quina manera?
Quan reclutava les persones que surten a l’exposició, no els preguntava mai per la seva condició, perquè en realitat ha de quedar dins la privacitat. La majoria de persones no formen part del col·lectiu, simplement volen reivindicar, però hi ha persones que sí. En aquesta imatge les dues noies que hi surten són un matrimoni de veritat. Són dues noies que primer es va embarassar una de la criatura que apareix i després l’altra. O sigui, hi apareixen dues criatures. Són noies que són de veritat, que són una família de veritat, i amb això vull reflexionar més enllà del concepte home-dona, pare-mare.
Una altra de les temàtiques és codis. Què has volgut transmetre?
És una imatge molt subtil. Hi ha unes plomes que cauen de dalt, unes noies que s’agafen amb una actitud afectiva. Aquí parlo dels codis propis, que el col·lectiu de lesbianes vol tenir. Estan a la palestra, les que estan, per obtenir l’atenció d’altres dones, no pas dels homes. Volen tenir la seva nomenclatura amb respecte.
Tractes també el col·lectiu gai a l’esport.
Aquesta imatge és molt bonica. Es veuen dos nois amb uns banyadors retro, dels anys 20, amb una imatge molt pictòrica, i un nen que es vol acostar. Sempre es diu que a la primera divisió del futbol no hi ha cap persona, cap noi, que s’hagi declarat gai per por que el cridin pels camps. Als camps de futbol hi ha molt odi. Quan eren petits els meus fills, escoltaven coses que són delictes d’odi. Però a mesura que les hem anat escoltant i les hem anat repetint, al final costa veure-les com delictes.
El sexili també és un terme que hi ha apareix a la mostra.
El sexili és un terme d’un filòsof uruguaià, que parla que les persones diverses, les persones que no són binàries, clarament no binàries, que han de sortir dels seus pobles per anar a ciutats més grans i ser més anònimes, fugint d’aquesta violència. I ja no parlem de països on està penalitzat amb la pena de mort. Això és el sexili.
Una altra temàtica: mai més tornar a l’armari.
Aquí volia parlar de les residències. De persones de 60-70 anys, que van sortir de l’armari amb molt d’esforç i que, quan han d’entrar a una residència, no poden portar la seva parella del mateix sexe. La Generalitat, des de 2023, ha posat en marxa un protocol perquè les persones cuidadores, que estiguin dins de les residències, tinguin aquesta formació per atendre aquestes persones i intentar que siguin llocs segurs.
La discriminació del col·lectiu trans.
Hi ha nens i nenes que a l’escola han tingut moltes dificultats. Haurien de ser també entorns segurs, però a vegades no ho són i els costa tirar endavant els estudis. Hi ha molt de fracàs escolar. Fins i tot en aquelles persones que compten amb suport familiar. Quan són grans, no et pensis que és tan fàcil. La meitat es dedica a la prostitució, i fins al 85% de les persones que es dediquen a la prostitució tenen una formació. Deixarien la prostitució per un treball no qualificat. Per tant, això és molt injust i dolorós.
Per últim, parles de la violència contra el col·lectiu LGTBI i també de l’orgull, que és l’única fotografia que esclata de color.
Totes les imatges són molt apagades de color. És una manera d’intemporalitzar una imatge, perquè aquest tema és absolutament intemporal. En canvi, l’última fotogragia es diu Orgull i és la nostra particular manera de celebrar. Hi ha contacte visual, interpel·lant també l’espectador de la imatge, i està com englobada en el Renaixement del segle XIV al XVI. Un Renaixement que ressaltava els valors de la Grècia clàssica. Que parlava de l’ésser humà com a centre de l’univers. Volia posar aquesta imatge en aquella espècie d’oasi que aquesta època va significar per a les persones diverses.
